En els darrers dies són diverses les propostes arreu del mon que s’estan posant en pràctica a mode experimental per reobrir les escoles, i respondre així al repte complex de l’educació en temps de pandèmia. Amb aquest post vull seguir construint sobre les idees plantejades per Eulàlia Bosch als Diàlegs del confinament i recuperades recentment per Dolors Feixas. Per fer-ho, vull posar sobre la taula tot el treball que estem fent en els darrers anys a Catalunya i al mon sobre ecosistemes educatius i xarxes socioeducatives des del NetEduProject, Grup de recerca PSITIC i darrerament l’Educació 360. L’Eulàlia i la Dolors ens obren la porta a reimaginar les fronteres d’una escola apoderada davant la COVID-19, i ens diuen que ‘podríem plantejar educar amb la coresponsabilitat de la vida cultural, científica, natural i associacionista del nostre patrimoni. Mentre alguns grups serien a l’escola, els altres aquell dia viurien a la biblioteca del barri, o al teatre, o a l’escola de música i dansa, o al pavelló municipal d’esports, o al museu, a un taller, al bosc, al mar, al riu… Trobaríem espais professionals de primer nivell i també voluntaris que s’hi sumessin per compensar un augment de plantilles necessari, amb la força de ser complementat amb persones de la comunitat’. En aquest mateix sentit, ja estan treballant a Escòcia per reobrir les seves escoles i mantenir certa distància física a través de l’ús dels espais a l’aire lliure com ara parcs, boscos, rius, platges o muntanyes.

Així doncs, el que trobo més rellevant i singular del plantejament exposat a diferència de tots els altres és la seva mirada sistèmica. La proposta cerca ampliar els espais i els temps educatius a través de la comunitat per tal de reduir la quantitat d’interaccions, però no pas la qualitat de les mateixes, preservant al màxim els vincles com a motor psicoafectiu de l’aprenentatge. Avui més que mai, l’escola s’està percebent des de dins i des de fora com una part important de l’ecosistema social, una part que no pot funcionar sola ni desconnectada del sistema al que pertany, i que si ho fa corre el risc de convertir-se en una escola contra l’escola. El repte que afrontem avui és complex i entrellaça múltiples variants: educació, salut, benestar, pobresa, atur, conciliació laboral, infàncies, adolescències, famílies, relacions intergeneracionals, entre d’altres. Cal que siguem conscients que no ens servirà una resposta des de cadascuna de les parts del sistema, i només podrem abraçar aquesta complexitat social i educativa si pensem les respostes des de i amb tot l’ecosistema. Així doncs, necessitem connectar disciplines per avaluar riscos, mapejar els actius educatius de cada territori, activar a persones, organitzacions, institucions i serveis diversos capaços de contribuir a entendre millor el nostre ecosistema, i poder testar una resposta educativa assumible que recaigui sobre la comunitat o barri, i no només sobre l’escola. És el moment de descentralitzar l’escola, no per restar-li poder, si no per multiplicar el seu impacte.

La gran pregunta ara és com passem de la teoria a la pràctica. Com comentava a l’inici del post, Catalunya té un recorregut experimental consolidat de treball en xarxa, amb experiències diverses arreu del nostre territori, i amb escoles que ens poden il·luminar el camí. La setmana passada vam publicar un article a la revista School Leadership and Management que aprofundeix sobre com algunes escoles estan esdevenint ecosistemes educatius connectats amb les comunitats locals per afavorir l’aprenentatge de totes, l’equitat i l’aprenentatge personalitzat -un estudi col·laboratiu realitzat amb educadors i investigadors d’altres 10 països del mon-. Però què volem dir amb ecosistema? Aquí definim l’ecosistema educatiu com una infraestructura social formada per diversos actors -mestres, famílies, estudiants, casals, municipis, museus, serveis socials, entre d’altres- que comparteixen un propòsit i col·laboren en el co-disseny i la co-implementació de respostes innovadores davant els reptes socials i educatius existents. En aquest sentit, els ecosistemes educatius proporcionen una nova comprensió de les escoles des d’una perspectiva ecosistèmica i orgànica dels actors educatius i les seves relacions; desafien els seus límits organitzatius tradicionals, posant el focus en la comunitat, municipi o ciutat; i persegueixen un impacte sistèmic. Així doncs, un dels reptes que afrontem amb urgència és reimaginar les escoles tradicionals com a ecosistemes d’aprenentatge que es converteixen en organitzacions poroses on una constel·lació d’actors més àmplia col·labora per descentralitzar les pràctiques existents i augmentar les oportunitats d’aprenentatge per a totes.

Tanmateix, hem de ser conscients que un plantejament sistèmic i els propis ecosistemes educatius no són simplement noves receptes o tècniques a implementar, si no que plantegen el repte de connectar un sistema que a nivell general s’ha evidenciat trencat, on ens caldrà construir relacions de confiança, empatitzar i alinear propòsits compartits entre els diversos actors de dins i de fora l’escola. Per tant, els professionals i els equips de lideratge necessitarem reforçar la nostra capacitat de percebre, entendre i actuar dins d’un ecosistema educatiu viu i latent. En l’article mencionat plantegem l’exercici de lideratge -tant per part dels directius com dels mestres i professionals de l’educació- com a jardiners de l’ecosistema. I tal com fan els jardiners i jardineres -com podeu veure al gràfic-, hauran de tenir cura del clima del seu ecosistema i cultivar relacions socials empàtiques i de confiança, tot alineant propòsits compartits; i regar aquests jardins facilitant dinàmiques col·laboratives centrades en qüestionar, idear, prototipar, desenvolupar i testar noves propostes; i sempre cercant la millora de la personalització de l’aprenentatge i l’equitat per tal de fer florir el benestar individual i social als seus jardins.

Així doncs, seguint amb el fil del somni de la Dolors Feixas, imagino a les escoles planificant una tornada on les fronteres de l’escola es barregin amb la comunitat com a l’entorn natural de l’infant i de les famílies. Imagino a les mestres i els mestres acollint a un número reduït d’infants i famílies alhora, i als infants ocupant espais diversos de la comunitat acompanyats per profesionals diversos i altres voluntaris. Imagino a escoles d’un mateix barri, juntament amb altres agents educatius i socials, mapejant espais i actors implicats d’àmbits diferents com ara museus, biblioteques, ludoteques, camps de futbol, pistes poliesportives, parcs, boscos, platges i muntanyes. Els veig fent de jardineres i jardiners dibuixant un ecosistema ric per a després iniciar les tasques de connectar aquests entorns, cuidar les relacions socials i cercar objectius educatius comuns per a co-crear nous itineraris i noves propostes. També imagino a les administracions eductives apoderant l’àmbit local, i invertint més recursos en aquells barris i amb aquelles famílies que necessitin més recursos, més professionals i noves infraestructures. En un moment on l’espai i el temps educatiu prenen una rellevància màxima com a vectors de qualitat educativa, una mirada a l’ecosistema educatiu local i comunitari ens pot ajudar a pensar una proposta adequada al difícil repte que afrontem amb la reobertura de les escoles al juny, i després al setembre. Certament, caldrà avaluar riscos, però alhora assumir-los per idear, prototipar i experimentar noves propostes d’escola.