No es tracta només de reobrir les escoles, si no d’activar els ecosistemes educatius locals en temps de pandèmia


En els darrers dies són diverses les propostes arreu del mon que s’estan posant en pràctica a mode experimental per reobrir les escoles, i respondre així al repte complex de l’educació en temps de pandèmia. Amb aquest post vull seguir construint sobre les idees plantejades per Eulàlia Bosch als Diàlegs del confinament i recuperades recentment per Dolors Feixas. Per fer-ho, vull posar sobre la taula tot el treball que estem fent en els darrers anys a Catalunya i al mon sobre ecosistemes educatius i xarxes socioeducatives des del NetEduProject, Grup de recerca PSITIC i darrerament l’Educació 360. L’Eulàlia i la Dolors ens obren la porta a reimaginar les fronteres d’una escola apoderada davant la COVID-19, i ens diuen que ‘podríem plantejar educar amb la coresponsabilitat de la vida cultural, científica, natural i associacionista del nostre patrimoni. Mentre alguns grups serien a l’escola, els altres aquell dia viurien a la biblioteca del barri, o al teatre, o a l’escola de música i dansa, o al pavelló municipal d’esports, o al museu, a un taller, al bosc, al mar, al riu… Trobaríem espais professionals de primer nivell i també voluntaris que s’hi sumessin per compensar un augment de plantilles necessari, amb la força de ser complementat amb persones de la comunitat’. En aquest mateix sentit, ja estan treballant a Escòcia per reobrir les seves escoles i mantenir certa distància física a través de l’ús dels espais a l’aire lliure com ara parcs, boscos, rius, platges o muntanyes.

Així doncs, el que trobo més rellevant i singular del plantejament exposat a diferència de tots els altres és la seva mirada sistèmica. La proposta cerca ampliar els espais i els temps educatius a través de la comunitat per tal de reduir la quantitat d’interaccions, però no pas la qualitat de les mateixes, preservant al màxim els vincles com a motor psicoafectiu de l’aprenentatge. Avui més que mai, l’escola s’està percebent des de dins i des de fora com una part important de l’ecosistema social, una part que no pot funcionar sola ni desconnectada del sistema al que pertany, i que si ho fa corre el risc de convertir-se en una escola contra l’escola. El repte que afrontem avui és complex i entrellaça múltiples variants: educació, salut, benestar, pobresa, atur, conciliació laboral, infàncies, adolescències, famílies, relacions intergeneracionals, entre d’altres. Cal que siguem conscients que no ens servirà una resposta des de cadascuna de les parts del sistema, i només podrem abraçar aquesta complexitat social i educativa si pensem les respostes des de i amb tot l’ecosistema. Així doncs, necessitem connectar disciplines per avaluar riscos, mapejar els actius educatius de cada territori, activar a persones, organitzacions, institucions i serveis diversos capaços de contribuir a entendre millor el nostre ecosistema, i poder testar una resposta educativa assumible que recaigui sobre la comunitat o barri, i no només sobre l’escola. És el moment de descentralitzar l’escola, no per restar-li poder, si no per multiplicar el seu impacte.

La gran pregunta ara és com passem de la teoria a la pràctica. Com comentava a l’inici del post, Catalunya té un recorregut experimental consolidat de treball en xarxa, amb experiències diverses arreu del nostre territori, i amb escoles que ens poden il·luminar el camí. La setmana passada vam publicar un article a la revista School Leadership and Management que aprofundeix sobre com algunes escoles estan esdevenint ecosistemes educatius connectats amb les comunitats locals per afavorir l’aprenentatge de totes, l’equitat i l’aprenentatge personalitzat -un estudi col·laboratiu realitzat amb educadors i investigadors d’altres 10 països del mon-. Però què volem dir amb ecosistema? Aquí definim l’ecosistema educatiu com una infraestructura social formada per diversos actors -mestres, famílies, estudiants, casals, municipis, museus, serveis socials, entre d’altres- que comparteixen un propòsit i col·laboren en el co-disseny i la co-implementació de respostes innovadores davant els reptes socials i educatius existents. En aquest sentit, els ecosistemes educatius proporcionen una nova comprensió de les escoles des d’una perspectiva ecosistèmica i orgànica dels actors educatius i les seves relacions; desafien els seus límits organitzatius tradicionals, posant el focus en la comunitat, municipi o ciutat; i persegueixen un impacte sistèmic. Així doncs, un dels reptes que afrontem amb urgència és reimaginar les escoles tradicionals com a ecosistemes d’aprenentatge que es converteixen en organitzacions poroses on una constel·lació d’actors més àmplia col·labora per descentralitzar les pràctiques existents i augmentar les oportunitats d’aprenentatge per a totes.


Tanmateix, hem de ser conscients que un plantejament sistèmic i els propis ecosistemes educatius no són simplement noves receptes o tècniques a implementar, si no que plantegen el repte de connectar un sistema que a nivell general s’ha evidenciat trencat, on ens caldrà construir relacions de confiança, empatitzar i alinear propòsits compartits entre els diversos actors de dins i de fora l’escola. Per tant, els professionals i els equips de lideratge necessitarem reforçar la nostra capacitat de percebre, entendre i actuar dins d’un ecosistema educatiu viu i latent. En l’article mencionat plantegem l’exercici de lideratge -tant per part dels directius com dels mestres i professionals de l’educació- com a jardiners de l’ecosistema. I tal com fan els jardiners i jardineres -com podeu veure al gràfic-, hauran de tenir cura del clima del seu ecosistema i cultivar relacions socials empàtiques i de confiança, tot alineant propòsits compartits; i regar aquests jardins facilitant dinàmiques col·laboratives centrades en qüestionar, idear, prototipar, desenvolupar i testar noves propostes; i sempre cercant la millora de la personalització de l’aprenentatge i l’equitat per tal de fer florir el benestar individual i social als seus jardins.

Així doncs, seguint amb el fil del somni de la Dolors Feixas, imagino a les escoles planificant una tornada on les fronteres de l’escola es barregin amb la comunitat com a l’entorn natural de l’infant i de les famílies. Imagino a les mestres i els mestres acollint a un número reduït d’infants i famílies alhora, i als infants ocupant espais diversos de la comunitat acompanyats per profesionals diversos i altres voluntaris. Imagino a escoles d’un mateix barri, juntament amb altres agents educatius i socials, mapejant espais i actors implicats d’àmbits diferents com ara museus, biblioteques, ludoteques, camps de futbol, pistes poliesportives, parcs, boscos, platges i muntanyes. Els veig fent de jardineres i jardiners dibuixant un ecosistema ric per a després iniciar les tasques de connectar aquests entorns, cuidar les relacions socials i cercar objectius educatius comuns per a co-crear nous itineraris i noves propostes. També imagino a les administracions eductives apoderant l’àmbit local, i invertint més recursos en aquells barris i amb aquelles famílies que necessitin més recursos, més professionals i noves infraestructures. En un moment on l’espai i el temps educatiu prenen una rellevància màxima com a vectors de qualitat educativa, una mirada a l’ecosistema educatiu local i comunitari ens pot ajudar a pensar una proposta adequada al difícil repte que afrontem amb la reobertura de les escoles al juny, i després al setembre. Certament, caldrà avaluar riscos, però alhora assumir-los per idear, prototipar i experimentar noves propostes d’escola.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s