La pandèmia del COVID-19 s’ha convertit en la primera gran crisi global i sistèmica de l’estat del benestar des de la seva consolidació després de la segona guerra mundial, un desafiament universal i històric producte dels nostres models de vida contemporanis que ens interpela de forma holística a nivell individual, social i planetari. Hem de recordar, però, que la nostra societat del benestar ja estava malmesa abans de la pandèmia, i de nou les famílies, les comunitats i els països més desfavorits seran els més vulnerables al llarg d’aquesta crisi. 

Enmig d’aquesta onada sense precedents que ens fa trontollar individual i socialment, estem vivint una clara manca de lideratge polític, humà i planetari que ajudi a entendre quin és el repte i contribueixi a apaivagar els ànims de la població. Yuval Noah explicava fa uns dies que els nostres representants polítics a nivell mundial no estan contribuint a acotar la problemàtica, generar confiança, unitat, seguretat ni compromís ciutadà. I és que més enllà de la falta de coordinació entre països o entre regions, els líders polítics i els seus equips estan mostrant clares deficiències per conceptualitzar els propis esdeveniments que es succeeixen. Un exemple clar és el llenguatge bèl·lic de la narrativa dominant per contextualitzar la crisi generada pel COVID-19: la guerra contra el virus, l’atac, el consell de guerra, medicina de guerra, la batalla, el nou Pearl Harbour o l’enemic invisible. Emprar un ‘frame’ de guerra davant la situació que estem vivint és com col·locar-nos unes ulleres del segle XX per a observar els esdeveniments del segle XXI. En aquest sentit, l’analogia ens pot agradar més o menys però no és pas neutre, al meu parer denota un segell nacionalista, ens situa a la defensiva en un escenari de por i d’alarma excessiva, ens resta perspectiva, ens desapodera i, en definitiva, redueix la complexitat del moment que estem afrontant com a individus i com a societat. 

Tanmateix, els esdeveniments ens mostren una sobredosi de realitat i ens empenyen a canviar d’ulleres per poder veure-hi i entendre un nou escenari que fa visible el pas d’allò individual a allò col·lectiu, de la unitat al sistema, del país al mon. Una de les evidències que ens presenta aquesta crisi és que els nostres sistemes locals no són estancs ni es poden entendre com una unitat aïllada, si no que estan connectats, aprenen els uns dels altres i són totalment interdependents en totes les seves expressions: el benestar i la salut, l’educació, l’economia, la cultura, l’art, l’esport, etc. Les persones del mon estem connectades presencialment i virtual, explícitament i explícita, per tota la resta de coses que ens envolten. Així doncs, veiem com el benestar d’una persona depèn del benestar d’una altra, i el benestar d’un país depèn del de l’altre, i tots depenem del benestar del planeta que compartim. I ves per on que un petit virus ha aprofitat aquesta estructura d’hiperconnectivitat per fer-se gran i poderós, i està deixant a més de mig mon empetitit. Certament, així és com funciona el nostre planeta i la seva biosfera alimentada sistemicament pel fluix diari de fotons de la nostra estrella mare, el sol. El segle XXI exigeix una perspectiva sistèmica del nostre pensament per entendre les oportunitats que ofereix la realitat social, així com d’una acció sistèmica i col·lectiva que aglutini actors diversos pel que fa a sectors, estats, nivells de l’administració, àmbits, disciplines, cultures, experteses, etc.  Per tant, contra més sistèmica sigui l’acció i les respostes plantejades als nous reptes més espais de la realitat estarem cobrint, arribarem a més gent, i en definitiva, més efectius serem per donar resposta als problemes latents.

Tanmateix, la crisi que estem vivint no simplement ens empeny a canviar d’ulleres, si no que també ens insta a trobar una nova estrella polar. I hem de ser conscients que serà en aquesta cerca quan els poders econòmics i polítics amb els seus poderosos braços influents alcin de nou la seva veu, si és que ho havien deixat de fer. Aquests eixos de poder, tant hiperconnectats i punyents com el COVID-19, buscaran readaptar-se al nou medi, mutar i fer-se forts no només per mantenir l’status quo anterior, si no per ampliar els seus beneficis en el nou escenari. Però el mon que vindrà serà aquell que siguem capaços de construir junts i juntes, i aquí parlo de totes les persones que habitem el planeta, des d’allò local fins a allò global. La nova normalitat anirà de la mà de nous horitzons compartits que situïn a les persones i el planeta que compartim en el centre del sistema, com a font de vida i amor. Així doncs, caldrà alinear-nos vers una nova estrella polar: el benestar universal, un teixit que entrellaça el benestar individual, amb el social i amb el planetari. 

I la cerca de l’estrella polar compartida anirà acompanyada de moltes preguntes. Els moments de crisi i patiment ens connecten amb allò que verdaderament ens nodreix i dona vida, i deixant de banda allò superficial que no necessitem, ens ajuda a actualitzar les nostres prioritats. En aquest moment, totes i tots haurem de reformular els nostres hàbits i rumiar si realment necessitem consumir compulsivament, si necessitem tants viatges en cotxe i en avió, o l’assistència a tantes fires i congressos. I serà en aquest moment, i abans que ningú ho faci per nosaltres, quan ens haurem de qüestionar quines parts de l’economia volem restaurar i quines parts volem deixar anar. I és aquí on caldrà recordar els maleficis de la manca d’inversió pública en salut, investigació i educació, o els propis efectes de la deslocalització de la nostra economia. Serà el moment de preguntar-nos si estem disposats a seguir deixant de banda a infants, joves, adults i famílies senceres per les desigualtats socials sostingudes pel nostre sistema. Si volem seguir abandonant els avis i les àvies que ens ho han donat tot. I amb determinació, també caldrà preguntar-nos si estem acompanyant, educant i formant les nostres filles i fills per aquest benestar universal. Així doncs, aquest serà el moment on les persones, des de la base social i comunitària, haurem de sumar esforços per pensar-nos de forma interconnectada per a co-construir una nova societat del benestar universal.