Un equip de somni, un plaer descomunal, els millors de tots els temps, campions de tot, la Masia com a model, un crack amb diverses pilotes d’or i un entrenador nomenat català de l’any i medalla d’or del parlament… aquest és el nostre Barça avui, un club que no deixa de brillar i que rep elogis de totes bandes del món. Un espectacle que fa vibrar a qualsevol amant del futbol d’arreu.

Aquest espectacle justament avui contrasta feroçment amb el panorama general al carrer on ens trobem la verdadera gent normal, aquells que tenim la sort d’arribar justets a finals de més i podem pagar la hipoteca, aquells pares que miren el futur amb incertesa, i aquells que s’aixequen ben i ben d’hora per fullejar les ofertes de treball a l’oficina de l’INEM. En plena crisi econòmica i social a Catalunya i més enllà, les retallades en sanitat i educació i el sector públic en general, així com l’altíssim índex d’atur i la manca d’oportunitats ofeguen a la majoria dels catalans, i principalment als sectors més desfavorits com els joves, pares i mares de família, i majors de 55 anys, que veuen com es desdibuixa el seu futur, augmenten les preocupacions i disminueix la seva qualitat de vida fins a límits que deixarem de banda.

Sembla que venen temps convulsos que no seran breus, temps que exigeixen el millor de tots nosaltres i el màxim del nostre talent. Però res serà possible sense la corresponsabilitat i solidaritat de tots els sectors de la societat. Això implica mirar cap endins i pensar com podem ajudar, com podem sumar per a tirar tot això endavant. No es tracta de demanar ni exigir, es tracte d’implicar-se en tot allò que és important per a les persones a Catalunya. Aquesta no només és feina dels polítics, ni dels funcionaris, ni de les petites i grans empreses, ni per suposat del Barça o altres entitats de renom del país. Hem de començar a pensar que si la societat en massa no ens impliquem, compartim unes prioritats i treballem conjuntament no ens en sortirem.

I a tot això, entenc que hi ha persones a les que la crisi els sona a xinès o els afecta lleument en coses banals. No els estem demanant pas diners, ni treient mèrits, sinó els estem demanant que no mirin cap a una altra banda i s’impliquin en la mesura que entenguin que poden ajudar en allò que afecta greument a les persones de la nostra societat. Sóc barcelonista i m’agrada veure el barça, però entenc que ens aporta poques coses i ens ajuda menys. Ens dóna a conèixer mundialment?? Pot ser si, però el català de l’any pot ser hauria de ser algú que vertaderament fes coses importants per Catalunya més enllà d’entretenir o publicitar. Sense parlar de la medalla del parlament…

Aquest país i tots els altres necessiten avui de la implicació dels seus agents per a tirar endavant amb força, sobretot aquells que poden ajudar més i són un actiu valuós. Em consta que el Barça és un club solidari, al menys em consta que repeteixen sovint que són un club amb valors, doncs no seria menor que tant els rics jugadors als que tant adulem, com la pròpia institució i l’ària social es posessin al nostra costat, a la seva manera, pero sumant.