Vora els trenta, un plaer que s’ha de mastegar i assaborir sense presses i sense pressions, una tasca difícil en els temps que vivim. Content, encara que content per naturalesa. Res mes ni menys que uns quants passos caminats, algunes coses per explicar i moltes per fer. Conclusions les justes, mes aviat interrogants i finestres obertes. Són poques les certeses que guardo tot i que els anys passen i passen. I són moltes les capses confegides i prefabricades que corren i que es venen com a transcendentals i úniques. Si hagués d’escriure alguna cosa sobre mi diria que no m’identifico amb cap ideologia empaquetada, amb cap isme, ni tan sols amb la meva pròpia, totes tenen un però important. Segurament sóc un pel més lliure per escollir ja que el meu ventall és més ampli. És el que tenen els anys i el saber, que tot i justos i limitats, t’omplen la nevera d’ingredients i multipliquen les oportunitats per a cuinar, malgrat sempre podem tornar al pa amb oli i sucre.

No se si m’atreviria a llençar algun consell, pot ser diria que sigui com sigui el repte que encetéssiu feu cas a l’àvia que en sap un munt, fa molts anys que hi és per aquí. Els avis són de les coses més preuades que tenim, jo mateix tenia una àvia que ens va regalar amor i energia per viure mil vides. Els anys no t’asseguren res, però és una immensa sort poder-los gaudir, això no ho hem de perdre mai de vista. Ahir li deia a la Montse que feia trenta anys i ella em contesta- tete, el doble que jo-. Avui li comento a la Sra. Antònia els anys que complia i em respon -anda, como yo casi que tengo ochenta y siete-. Dues mirades externes que exemplifiquen la fantàstica realitat dels fets.

Sense cap mena de dubte complir anys és una gran excuses per celebrar, i que seríem nosaltres sense celebracions vertaderes, a mi m’encanten.